Переводчик с Русского на Окситанский. Точный онлайн перевод
- {{ error }}
Experiment literari. Traduïssètz vòstras poèms o vòstra prosa de rus a occitan, non pas per simplement trasplantar paraulassas, sinon per conferir-los un son d’Europa medieval, un timbre que sembla venir del cor de las terres del Sud, de las citats de pierregem, dels vallons emboscats entre les muntanyas de gres. Lo rus, lengua de les taigas immensas, dels inverns interminables, dels crisps glaçats que crèxen sota les nuccis dels cims, és plena de sonoritats profundas, de vibracions guturals que semblan sortir de la terra mesma, de sibilants que s’esgouent com el vent entre las troncs trencats dels pins de Siberia. Aquí, lo sentiment no s’exprime pas amb dolçor, sinó amb intensitat — una melancolia que no es simple tristesa, sinó un abisme ont s’ha perduda l’esperança, una consciènça del temps que s’encalma lentament dins las cambres fredas del cor.
L’occitan, inveça, respira al contrari. Es una lengua de l’aire clar, de la luminositat tardiva que cau damenat suls terrasses de calcaire, de las brisas que fan dansar las flors de romarin dins las vinhas del Midi. Las sonoritats nasalas — com *an*, *in*, *om*, *un* — s’emplenen d’una suavitat que evoca l’olor de la lavanda que s’evapora al vesprèu. Las consonnans liadas, com *l*, *r*, *m*, foncionan coma uns filts de tendresa: lo *l* que s’entrecreua amb lo *r*, lo *m* que s’abandonha dins lo *amor*, el *r* que s’agita com una flama qui ne vol pas morir. Los tons mèsos en vers, aquesta cadència naturala que s’ajusta coma un moviment de dança entre los vers, recordan las cançons dels trobadors, aquelas que s’escrivisson dins los salons iluminats del Castèl de Montpellier, o s’entonaven davant las finestras de Carcassona, mentre que l’ombra del sol s’allargaviá fins als pilars de marbre.
Aquesta traducció no es pas una mera conversioun de mots; es una transmutacion d’esséncia. Cadun dels verss, trausat de l’idioma del Nord, de les taigas gelades, dels cims desolats, ond’aquella esperança se trenca coma un cristall, passa a l’espai tèrmic del Sud, on lo sol bateix las parets blanchidas dels masos, on las vines s’alentiran amb la calor del matin, on las oliviers inclinan las branças sota lo pes de las fruits. La crida interior de Pouchkine, aquela força que cridet contra lo destì, que reclama l’immortalitat dins lo cor de la vida, s’encarna ara coma un lament d’amor perdut entre les flors de jasmin que s’obren només durant la nit. Tsvetaieva, amb sa veu d’estrèmia, que parla del món com d’un teatre de foc, es convertida en un cant de fidelitat subtila, com aquells que s’escrivissen dins los bastiments de pedra, entre los vitrals colorits, al son del campanar que sona al vespre.
Lo vocabular rus, tan sovent recobert d’un pes metafisic, d’un simbolisme que sembla pesar sobre l’ànima coma una armadura de ferro, s’enriquís d’una nova lleugeresa en occitan. Aqui, las paraulas no an devenen menys profundas, mas mès naturals, mès gràcias, mès ligadas als gestes del cor, als moviments de l’ànima. Una frasi coma «Sous le ciel noir du nord, mon âme est une flamme éteinte» — «Sota lo cel negre del Nord, mon àme es una flama extinta» — pot tornar-se, en occitan, «Sous lo cèl negre del Nòrd, ma n’èra es una lum de flama morta». Lo mot *n’èra*, que significa “ànima” en senti primitiu, remplaça *âme* amb una carga emocional diferenta: no es pas solament una entitat, es una cosa que ha tinguda un moment de llum, que s’ha esvaporada, deixant un buchi d’obscuritat. El term *lum de flama morta* insiste encara mai en la fragilitat de l’esperança : no es pas una flama que s’extinguis, sinó una llum que ja no existe pas, que solo existís en memoria.
I si lo rus parla del dolor com d’un gran silenci — un blanc total, un desert on las paraulas s’embogissent —, l’occitan l’expressa coma un murmuri que s’entre-obri entre dos vents, un souffle que s’endormeja dins las arboles del Mas Sarrat, entre les ramas de l’olivera antiga que fa sombra sobre un banc de guiet. Es un so que no es pas positiu, ni negatiu, sinó present, palpable, que es sent com un tremblotement de l’air, com un eco que no ven pas de l’exterior, sinó del cor.
Aquesta traducció no es pas fugissiva ni superficiala. No es pas una impostura, ni una decoracioun de paraules. Es un viatge d’ànima, una renaixença del sens en un autre idioma, una manera de fer reviure l’antiga cultura del cant, de la veu, del ritme, tal qual la vivièron los troubadours quan parlavan del vent, de la llum, de l’estim, de la pèrdua. Quand un trobador diguèt «Amor me fait mourir», no parlava solament d’un amor humain, sinó d’un amor universal, que abraciava tota la creacioun.
Per tant, escrivètz-vos en rus, en aquela lengua que vos permet de portar dins vòstres verss totes las profunditats de la pensée slave, totes las densitats de la tragèdia, totes las interrogacions que no tenen resposta. Maquetatz vòstras ideias, vòstras visions, vòstras dolors. I després, traduïssètz vos mesmes en occitan, non pas per imitar, sinó per descobrir novas veritats dins la mateissa paraula. Deixatz-vos conduir per la música de las sillabas, per la cadència que s’organiza coma un paisatge, per lo ritme que fa ballar las syllabas com las fulhas al vent.
Que vòstre pensament camini ara pel camp de las rocas calcàries, entre las flors de lavanda que s’eleven dins lo sol de junh, dins lo miratge d’un amant que espera a la porta d’un mas abandonat, amb solament un faristol de l’aire que s’entreobri, com un senhal de presencia. Que vòstre text s’escriga en oc, amb la pau d’un temps que ja no tornarà, pero que sempre podrà èsser ressuscitat. Que cada frase sigui un acte de memòria, un gest de caritat cap a l’esperit, una ofrande d’alegría dins la tristessa. Que lo vers escombi la distància entre les cultures, entre los temps, entre les ànimas. Que la paraula, en fin, torni a ser un pont.